La història de l’art occidental està travessada per imatges de violència. Pintures concebudes per glorificar victòries militars, representar martiris religiosos, legitimar conquestes o convertir el sofriment en una experiència estètica han configurat, durant segles, bona part de la nostra memòria visual col·lectiva. En elles, la violència no apareix únicament com a document o narració, sinó també com a llenguatge cultural, com a construcció simbòlica i com a mecanisme de poder. La sèrie Sang, d’Artemio, parteix precisament d’aquesta tradició per operar-hi una reducció extrema, eliminant l’escena i conservant-ne únicament l’empremta.

Presentada per primera vegada a Europa a SELTZ by Ritter Ferrer, l’exposició reuneix una selecció d’obres pertanyents a un dels projectes més contundents desenvolupats per l’artista en els darrers anys, mostrat fins ara exclusivament en institucions mexicanes. Artemio pren algunes de les representacions més brutals de la pintura occidental, d’autors com Francisco de Goya, Otto Dix, J. M. W. Turner o Ilya Repin, i les sotmet a un procés de buidatge radical. Desapareixen els cossos, els gestos heroics, la composició, la teatralitat i el relat. Només hi resta la sang.

L’operació resulta tan senzilla com profundament inquietant. Allà on històricament la pintura havia construït dispositius de fascinació visual al voltant del dolor, Artemio introdueix una interrupció. Les seves superfícies blanques funcionen com a espais de suspensió en què la imatge sembla haver col·lapsat, deixant únicament restes disperses, petites taques que oscil·len entre l’abstracció, l’evidència forense i la desaparició. Tanmateix, lluny de buidar el significat, aquesta absència activa la memòria de l’espectador. Reconeixem les imatges fins i tot quan pràcticament ja no hi són. I és precisament en aquest reconeixement on emergeix la veritable dimensió política de la sèrie.

La violència contemporània circula avui a una velocitat i una escala inèdites. Les imatges de guerra, extermini, migració forçada o destrucció formen part del flux quotidià d’informació i consum visual. En aquest context, Sang no proposa una representació explícita de l’horror, sinó una reflexió sobre els mecanismes culturals que condicionen la nostra relació amb ell. Artemio desplaça la mirada des de l’esdeveniment cap als seus residus simbòlics, qüestionant la manera com les imatges construeixen sensibilitat, normalitzen determinades formes de violència i participen en la configuració de la memòria col·lectiva.

Existeix, a més, una dimensió especialment incisiva en el gest de l’artista: una renúncia deliberada a qualsevol espectacularitat. Davant d’una cultura visual saturada d’estímuls, Artemio treballa des de la contenció i el silenci. La sang deixa de ser aquí un element dramàtic per convertir-se en estructura, en signe persistent, en resta irreductible d’allò que la imatge ja no pot contenir. Les seves obres no busquen il·lustrar la violència, sinó assenyalar la impossibilitat de separar-nos-en completament, fins i tot quan desapareix de la nostra vista.

A Sang, la pintura deixa de funcionar com a representació per operar com a vestigi. El que contemplem no són escenes històriques, sinó les marques que aquestes escenes han deixat en la nostra consciència cultural. Artemio desmunta així alguns dels mecanismes fonamentals de la tradició pictòrica occidental per situar-nos davant d’una pregunta incòmoda: quant de la nostra manera de mirar continua construint-se sobre una llarga pedagogia visual de la violència?

José Luis Pérez Pont