La pintura de Juan Olivares (Catarroja, 1973) es desenvolupa en el territori de l’abstracció com un exercici d’observació i de resistència. Lluny dels llenguatges de la immediatesa, la seva obra defensa el temps lent del procés pictòric i la necessitat d’experimentar des de la matèria. En Un pam de llum aquesta investigació es condensa entorn d’un eix, la llum com a agent de transformació, no com a simple efecte visual, sinó com a símbol de claredat interior i de revelació d’allò invisible.

L’artista aborda la pintura com un espai on les capes de color funcionen a manera d’estrats d’experiència. Cada superfície conserva el rastre de la seva construcció, les empremtes d’un procés que no busca ocultar-se, sinó mostrar-se com a part essencial del resultat. El gest manual, la densitat de l’oli, la transparència del pigment o el pes del color són elements que no descriuen una imatge, sinó que produeixen una atmosfera, una condició del visible. En aquest sentit, les obres d’Olivares no representen, sinó que esdevenen, perquè la seva pintura no remet a una altra cosa que a la seva pròpia existència.

Hi ha en la seva obra una tensió constant entre control i abandonament. Cada traç sembla debatre’s entre la precisió de qui sap el que fa i l’entrega de qui permet que la matèria decideixi. Aquesta dualitat dota les peces d’una energia continguda, d’una vibració que converteix allò estàtic en esdeveniment perceptiu. La llum, en aquest context, no és un motiu, sinó una manera de comprendre el món, una forma de mirar des de la claredat, encara que aquesta claredat a vegades encegui.

Als llenços i papers que componen Un pam de llum, la pintura es manifesta com un espai de trànsit. Les formes es desfan sense desaparèixer del tot, com si el color conservés la memòria del gest que les va originar. Aquesta condició intermèdia, entre presència i dissolució, és la que dona profunditat simbòlica a l’obra, la pintura entesa com un territori on la certesa s’esvaeix i el mirar esdevé experiència.

Davant del soroll i la sobreexposició del present, Olivares proposa una pràctica que es sosté en el silenci i l’observació. La seva obra no busca representar la llum, sinó deixar que la llum succeeixi. Aquesta és la veritable radicalitat de la seva proposta, recordar que fins i tot un mínim resplendor, un pam de claredat, basta perquè l’essencial es reveli. La pintura, aleshores, no interroga el món; l’il·lumina.

José Luis Pérez Pont