La ciutat contemporània és un territori saturat d’imatges. Transitem diàriament per espais físics i digitals on els estímuls visuals competeixen constantment per captar la nostra atenció, condicionar els nostres desitjos i definir la manera com interpretem el món. En aquest context, determinades pràctiques artístiques desenvolupades a l’espai públic continuen conservant una capacitat singular: la d’interrompre momentàniament aquesta circulació accelerada d’informació per generar una experiència diferent de la mirada. El treball de PichiAvo se situa precisament en aquest espai de tensió entre imatge, espai urbà i construcció cultural de la memòria.

Des dels seus inicis vinculats al grafiti i a l’art urbà, PichiAvo ha desenvolupat un llenguatge visual capaç d’establir un diàleg poc habitual entre tradició clàssica i contemporaneïtat. Lluny d’utilitzar la iconografia grecoromana com una simple cita estètica, les seves obres activen una conversa molt més complexa sobre la permanència de determinats relats culturals i sobre la manera com les imatges sobreviuen, es transformen o s’erosionen amb el pas del temps.

A SELTZ by Ritter Ferrer, l’exposició Élleipsi aprofundeix en aquesta idea de transformació a través de l’element central de l’absència. El terme grec que dona títol al projecte significa “manca” o “absència” i funciona aquí no com una referència melancòlica a allò perdut, sinó com una eina activa de construcció visual. Les obres no s’articulen des de la plenitud de la imatge, sinó des de les seves interrupcions. Figures clàssiques fragmentades, superfícies erosionades, capes que cobreixen parcialment els cossos o frescos que semblen emergir del desgast converteixen el buit en una part fonamental del relat. Allò absent deixa d’entendre’s com una mancança per convertir-se en un espai d’activació de la mirada.

Existeix en aquesta operació una dimensió profundament contemporània. Vivim envoltats d’imatges aparentment completes, immediates i permanents, però gran part de la nostra experiència cultural es construeix precisament sobre fragments, reconstruccions i restes disperses. La memòria col·lectiva funciona sovint d’aquesta manera, mitjançant peces inconnexes que l’espectador recompon mentalment. PichiAvo traslladen aquesta lògica a la pintura i a la superfície mural, obligant-nos a participar activament en la construcció del significat. L’obra no es tanca sobre si mateixa, sinó que necessita de qui l’observa per completar-se.

El viatge realitzat recentment pels artistes a ciutats com Atenes, Roma, Pompeia o Nàpols travessa conceptualment tota l’exposició. Allà, entre escultures mutilades, frescos erosionats i peces desplaçades del seu context original, apareix una evidència fonamental: gran part del poder simbòlic de l’art clàssic resideix precisament en la seva condició incompleta. La ruïna no suposa únicament destrucció; també activa imaginació, projecció i desig de reconstrucció. Élleipsi treballa des d’aquesta mateixa consciència arqueològica, entenent que les imatges continuen produint significat fins i tot quan el temps, la història o la violència han actuat sobre elles.

La incorporació del fresc dins l’univers plàstic de PichiAvo resulta especialment significativa. Històricament associada a la permanència monumental i a la idea de transcendència cultural, aquesta tècnica apareix aquí travessada per processos de desgast, raspat i fragmentació que alteren qualsevol noció d’estabilitat. La superfície deixa de presentar-se com una cosa tancada i definitiva per convertir-se en un territori de tensió entre conservació i desaparició. En aquest gest conviuen també dues tradicions aparentment oposades: la voluntat històrica del monument i el caràcter efímer de l’art urbà.

Potser aquí resideix una de les claus més interessants de l’exposició. PichiAvo no planteja una confrontació entre cultura clàssica i street art, sinó que evidencia com ambdues pràctiques comparteixen alguna cosa essencial: la necessitat d’ocupar l’espai públic i generar formes de comunicació visual capaces d’influir en la sensibilitat col·lectiva. Les imatges mai no són neutres. Construeixen imaginaris, fixen memòries i condicionen la nostra relació amb l’entorn.

Per això resulta rellevant pensar quins símbols, relats i representacions decidim conservar, transformar o deixar desaparèixer. A Élleipsi, la pintura funciona com una excavació. Cada capa eliminada, cada fragment aïllat i cada cos incomplet obre una reflexió sobre la fragilitat de les imatges i sobre la nostra necessitat permanent de reconstruir significat a partir d’allò que falta. Perquè, de vegades, allò absent no debilita la imatge, sinó que la fa encara més persistent.

José Luis Pérez Pont