AGGTELEK, el projecte artístic de Xandro Vallès (Barcelona, 1978) i Gema Perales (Barcelona, 1982), presenta a New Kids on the World un nou episodi del seu univers expandit, un ecosistema poblat per criatures que no representen idees, sinó que les encarnen. Personatges que no il·lustren conceptes, sinó que els posen en crisi des de la tendresa, l’humor i una estranya lucidesa emocional.

A través d’animacions, dibuixos, pintura, escultura i, per primera vegada, inflables de gran format, AGGTELEK construeix una faula contemporània on el “kawaii” funciona com a estratègia crítica. Aquí les escultures no posen: viuen, dubten, respiren. No s’exhibeixen com a objectes tancats, sinó com a entitats vulnerables, travessades per desitjos, contradiccions i expectatives que reconeixem com a pròpies.

Laky vol ser humà. Snup sembla haver assolit una forma ambigua d’il·luminació. Romeo persegueix l’amor amb una obstinació gairebé metafísica. A ells s’hi sumen Made, un extraterrestre canviaformes, i Pinky, una gata rosa convençuda que encara és possible canviar el món amb idees. Lluny de la caricatura, aquests personatges funcionen com a dispositius de pensament, petites màquines sensibles que posen en escena la dificultat d’existir en un present saturat de promeses.

En aquest sentit, New Kids on the World dialoga de manera subtil però incisiva amb la crítica contemporània a aquest bucle vital en què s’ha convertit la recerca de la felicitat. Com assenyalava Pascal Bruckner, l’adveniment del que és intranscendent no és un accident, sinó la victòria d’un ordre burgès que continua operant avui sota la forma d’un imperatiu: cal ser feliç. Si en el Segle de les Llums el dret a la felicitat va ser una eina d’emancipació, des de la segona meitat del segle XX s’ha transformat en un dogma que, paradoxalment, ens expropia del destí.

AGGTELEK no es posiciona contra la felicitat, sinó contra l’addicció a la seva recerca. Els seus personatges semblen suspesos en aquell estat que Bruckner defineix com “faltar a la cita amb el destí”, quan tot allò necessari per a una vida plena és a l’abast, però l’obsessió per l’esdeveniment excepcional ens impedeix reconèixer el valor del quotidià, dels afectes mínims, d’allò aparentment insignificant. Laky, Snup o Romeo no esperen una revelació grandiosa; encarnen, més aviat, la incomoditat de viure mentre s’espera alguna cosa que mai no acaba d’arribar.

La força del treball d’AGGTELEK resideix precisament aquí: en recordar-nos que la vida que anomenem corrent és qualsevol cosa menys corrent. La seva revolució no és estrident, sinó estètica en el sentit més profund del terme: una revelació que rejoveneix el món, que el torna estrany un altre cop, que obre perspectives inèdites des de la fragilitat i el joc.

Col·lectiu reconegut pel seu enfocament en la recerca teòrica de la producció artística i pel seu compromís amb les idees contemporànies, AGGTELEK s’ha caracteritzat per una pràctica intrèpida, hiperproductiva i deliberadament desvinculada de jerarquies disciplinàries. Performance, escultura, vídeo, text o instal·lació conviuen aquí amb una vitalitat contundent que defuig el cinisme. L’ús de l’inflable de gran format, lleuger, inestable, monumental i precari alhora, reforça aquesta tensió entre l’espectacular i el vulnerable, entre el desig d’elevació i la inevitabilitat de la caiguda.

El resultat és directe, divertit i sorprenentment lúcid: una filosofia en porcions per emportar. Una faula contemporània que analitza el nostre temps sense perdre el somriure, i que ens recorda, amb una delicadesa radical, que pensar també pot ser un acte de tendresa.

José Luis Pérez Pont