Mateo Maté

26 juny - 12 set. 2025

La realitat s'ha transformat progressivament en l'erm del relatiu, les certituds absolutes són cada vegada més escasses i, en aquest terreny pantanós, la societat civil ha optat fins al moment per posar-se a cobert mentre se sent, de fons, el so dels temuts tambors. Mateo Maté, amb Timeless Landscapes planteja el desenvolupament d'una línia de treball dirigida a indagar el terreny de l'engany, de les malícies que s'escenifiquen en la vida pública i de com el seu efecte arriba als àmbits del privat. L'artista ha desplegat durant els últims anys una línia de treball artística basada en una doble relectura: d'una banda reinterpreta obres d'art del segle XIX, mentre per una altra s'apropia d'uniformes militars usats en conflictes bèl·lics en diferents punts del planeta, convertint-los en la matèria primera amb la qual recrea aquests paisatges clàssics, aconseguint una representació solemne a partir d'una rica varietat d'estampats de camuflatge, per a recordar-nos que en el nostre món gairebé res és el que sembla. Mentre la massa prossegueix la seva travessia en el desert, exhausta per l'esforç en el qual –de nou- s'ha convertit la supervivència, encara amb l'addicció per aconseguir els recursos que li permetin adquirir la major quantitat possible de béns de consum, l'enganyós objectiu del qual és aconseguir una felicitat que paradoxalment s'allunya en l'horitzó com més gran és l'obstinació de l'individu. Lipovetsky anunciava fa ja un temps que la nostra societat funciona amb hiperconsum, no amb “desconsum”, com a resultat del sistema posfordista que es va imposar mitjançant profundes alteracions en la manera d'estimular la demanda, en les fórmules de venda, en els comportaments i en els imaginaris del consum. Transformacions que persegueixen una dinàmica econòmica iniciada en els últims decennis del segle XIX i que s'inscriu en el corrent general de la civilització individualista de la felicitat. Les indústries i serveis posen avui en pràctica lògiques d'opció, estratègies de personalització dels productes i els preus, la gran distribució conrea polítiques de diferenciació i segmentació que en no pocs casos responen a models d'estratègia bèl·lica aplicada al terreny econòmic, però tots aquests canvis no fan més que augmentar la comercialització dels modes de vida, incentivar una mica més el frenesí de les necessitats, donant una altra volta de rosca a la lògica del “sempre més, sempre nou”. La guerra ha estat històricament entesa com el major esperó possible a l'economia, una gran maquinària que produeix riquesa en estimular la producció d'armament, alhora que sembra una collita de destrucció que obliga a una reconstrucció posterior. Les potències mundials mantenen puntualment visqui la flama del conflicte bèl·lic, activant oportunes discòrdies que tracten de legitimar davant l'opinió pública mundial la necessitat d'una intervenció armada. L'ús del llenguatge, el mode d'alterar el significat de les paraules per a relatar uns fets més concordes als interessos de les parts, aconsegueix capitalitzar els avantatges dels discursos més populistes. Els successos que narren la realitat internacional, a través dels mitjans de comunicació de masses, no són la suma casual d'esdeveniments objectius, són el resultat d'un relat construït per especialistes dels governs més poderosos del món, aliats sovint amb les grans factories de la ficció cinematogràfica. Certament convé desconfiar, els sentits ens confonen amb freqüència. Tota una poderosa estructura de creació de significat treballa per a construir una narració en la qual poder incorporar les expectatives vitals de milions de persones, conformant discursos que imantin la nostra voluntat. Mateo Maté ha recreat al nostre voltant el seu particular storytelling, desplegant un miratge que captura de manera plàcida la mirada alhora que convida a no quedar-se amb una primera impressió, a mirar de nou per a veure exactament com es construeix el paisatge del real, com a símptoma del context social i econòmic del nostre temps. El territori convertit en la principal matèria primera de la qual obtenir riquesa, a vegades mitjançant l'explotació directa dels seus recursos i altres per l'apropiació dels seus valors simbòlics, com a promesa d'unes determinades qualitats convertides en artifici. Timeless Landscapes mostra imatges idealitzades de la naturalesa, paisatges que van decorar palaus i cases senyorials, evocant aquest lloc permanent de desitjo, com a càpsules d'un temps passat. L'artista aborda el poder de suggestió de les imatges i la constant manipulació global a través de la construcció de relats visuals. El desig abstracte contingut en la idea de la naturalesa i del paisatge acaba convertit en una mercaderia més, perquè el sistema de manera inesgotable colonitza els nostres desitjos i els comercialitza. És inevitable pensar que la implantació dels processos i infraestructures industrials de producció tenen una relació directa en la degradació ambiental i en la nova fisonomia del territori, encara que sembla que el realment perillós és l'ús que d'ells es realitza. La producció i el consum de béns i serveis manté una permanent tensió entre l'obtenció de millors rendiments empresarials i la competitivitat dels mateixos en el mercat. Partint de la creença que l'individu com a tal posseeix la capacitat de triar i marcar les tendències de consum, queda patent que en el nostre context la circumstància d'una manca en l'aprenentatge de valors d'estima i respecte al medi natural, alimentat per dècades d'omissió en el sistema educatiu, configura un conscient col·lectiu regit per estímuls publicitaris dirigits al consum. Les conseqüències d'aquest procés de transformació tenen efectes directes i indirectes sobre el medi ambient i les persones. En aquesta espiral és necessari destacar el superflu de gran part de les necessitats generades per l'economia postindustrial sota la prioritat de garantir la seva pròpia pervivència. La cultura de consum ha aconseguit mercantilitzar l'aspecte del quotidià fins a buidar de contingut el gaudi dels hàbits socials elementals, prevalent el tenir i el parer com a fita d'unes vides més representades que pròpiament viscudes. En aquesta tensió de forces i interessos és fonamental el qüestionament personal i col·lectiu, per al desenvolupament de capacitats crítiques que ens redimeixin d'aquestes dècades de banalitat. Certament l'art no disposa de capacitats instrumentals per a fer revertir les situacions enunciades, perquè el seu paper no és el de resoldre els conflictes, encara que alguns creadors assumeixen el repte d'enunciar-los, contribuint a definir el rol d'uns certs creadors en un territori de mediació simbòlica amb la societat. La gran revolució que comença a desenvolupar-se està tenint lloc, o tindrà lloc, en nivells emocionals i de comprensió personal. Es tracta d'una revolució persona a persona, per la qual cosa els estímuls i les narracions capaces d'activar aquestes esferes de reflexió humana es fan més necessaris que mai. Les idees no monolítiques i les expressions de pensament no totalitzador són com la rosada, que rega per absorció a les espècies naturals amb les quals entra en contacte. L'acció de desvetllament que realitza Mateo Maté no posseeix la virtut de revertir els fluxos destructors en els quals s'aferma l'economia mundial de la guerra, com tampoc pot fer un pols als centres de poder en els quals es dissenyen o es legitimen les estratègies polítiques que acaben determinant els límits en els quals transcorren les nostres vides en uns certs aspectes. Assenyalar la tèrbola situació de saqueig dels uns sobre els altres, que per quotidiana és assumida com a normal per la majoria, és un mode d'introduir en l'agenda pública continguts no administrats. Les possibilitats en la construcció del relat són el nou-vell camp de batalla en el qual es lliura la contesa de la comunicació social i les seves possibilitats des de la base civil i creativa amb el propòsit de contribuir a la germinació d'idees.

Miaz Brothers

26 juny - 12 set. 2025

Hi ha imatges que ens interpel·len no pel que mostren, sinó pel que oculten. L'obra de Miaz Brothers se situa exactament en aquest llindar: un territori en suspensió on el visible es dissol i el recognoscible es converteix en enigma. En la seva nova exposició, L’immagine che aspetta, el duo italià continua aprofundint en un gest que els és propi i radical: sostreure la forma per a obrir espai a l'experiència. Per als germans Roberto i Renato Miaz l'art pot complir una funció capaç de revolucionar la percepció, per a conduir-nos a altres nivells de comprensió de la realitat. Parteixen de la base d'entendre que el que habitualment veiem és una imatge que no existeix com a tal, perquè tot està en constant transformació i la transitorietat és l'únic estat possible. En les seves obres es posa en relació els conceptes de matèria i antimatèria. Les imatges difuminades estan realitzades a base de milers de partícules de color aplicades mitjançant pistola d'aire; mai toquen la superfície del llenç. No s'ha emprat ni una sola línia que una dos punts en la realització d'aquestes obres, perquè la línia és per als autors una barrera que trencaria l'equilibri i la proporció que les manté. El seu aspecte eteri ens mostra un instant de composició o de descomposició de la forma humana, com a part de l'estar transitori que representa l'evolució. En l'època del reconeixement facial, de la sobreexposició constant, de l'algorisme que assigna identitat, els Miaz Brothers proposen una inversió estètica i ètica. Enfront de la lògica de la vigilància, concedeixen a les seves figures un valuós anonimat, una fugida visual que desarma qualsevol intent de classificació. La seva no és una pintura que afirma, sinó que dissol. No busca confirmar el real, sinó obrir esquerdes en la seva percepció, generant un camp visual d'incertesa activa. Cada obra esdevé un exercici perceptiu: no és el que es veu, sinó el que un està disposat a imaginar, recordar o fins i tot malinterpretar. I en aquesta possibilitat d'error, de dubte, resideix per als artistes el gest més profundament humà. Perquè L’immagine che aspetta no imposa una lectura; sinó que exigeix la nostra participació com a coautors de sentit. La seva proposta neix d'una comprensió profunda de la imatge com a camp de transformació. Parteixen d'una idea senzilla però poderosa: tot està en trànsit. El que veiem, la qual cosa creem, la qual cosa som. Les seves obres no són representacions estàtiques, sinó moments detinguts en un procés constant d'aparició i desaparició. En aquest sentit, els seus retrats no retraten cossos, sinó estats de consciència. L'exposició és també una declaració d'intencions enfront d'una època saturada d'estímuls immediats. Enfront del soroll de l'evident, aquests germans ens conviden a una mirada lenta, a una contemplació que no busca certeses, sinó preguntes. En les seves imatges, l'humà no és una forma tancada, sinó la possibilitat de veure's a un mateix sense la tirania del definit. En aquest espai de boira simbòlica, de petjades sense origen, la pintura es torna un acte de resistència: no a través del crit, sinó del murmuri. No per acumulació, sinó per sostracció. Una revolució visual que no necessita escenografia, perquè ocorre en l'íntim. Perquè succeeix, sense parenceria, en qui mira. Fer alguna cosa revolucionari sense que ho sembli no és senzill. El treball de Miaz Brothers representa una revolució en el terreny de les emocions. La química de les seves obres amb qui les observa activa ressorts possiblement adormits. El moment de despreniment de la matèria plasmat en elles s'emmarca en la reflexió que sustenta la tesi dels artistes sobre la necessitat de realitzar un exercici d'alliberament en aquest món carregat d'estímuls subjectes al sòlid, en una societat massa lligada a l'aprehensió dels objectes, en uns individus que han condicionat la seva idea de felicitat a la de possessió en tots els terrenys del vital, també en el terreny de les emocions. Les obres que formen part d'aquesta exposició són una formalització de la liviandad d'aquells que han aconseguit viure lleugers d'equipatge, aliens als lligams del materialisme crònic que ha definit una deriva global que en l'actualitat mostra alguns dels seus pitjors efectes. El que ve dient-se crisi és, en realitat, un signe d'esgotament dels principis bàsics de la ideologia que en les últimes dècades s'ha manifestat d'un mode dominant. Allò que pren forma és només la representació de les nostres idees i creences, està a la nostra disposició la capacitat, també la possibilitat, de construir una altra realitat sobre la base de noves idees i formes no mediades d'aproximar-se a la comprensió dels fets. Situats en el punt transicional de les obres de Miaz Brothers, l'individu té al seu abast l'oportunitat d'autorevolucionar-se, perquè és aquesta i no una altra la revolució que està esdevenint, fins a transformar radical i serenament l'essència del que hem conegut.