Miaz Brothers

26 juny - 12 set. 2025

Hi ha imatges que ens interpel·len no pel que mostren, sinó pel que oculten. L'obra de Miaz Brothers se situa exactament en aquest llindar: un territori en suspensió on el visible es dissol i el recognoscible es converteix en enigma. En la seva nova exposició, L’immagine che aspetta, el duo italià continua aprofundint en un gest que els és propi i radical: sostreure la forma per a obrir espai a l'experiència. Per als germans Roberto i Renato Miaz l'art pot complir una funció capaç de revolucionar la percepció, per a conduir-nos a altres nivells de comprensió de la realitat. Parteixen de la base d'entendre que el que habitualment veiem és una imatge que no existeix com a tal, perquè tot està en constant transformació i la transitorietat és l'únic estat possible. En les seves obres es posa en relació els conceptes de matèria i antimatèria. Les imatges difuminades estan realitzades a base de milers de partícules de color aplicades mitjançant pistola d'aire; mai toquen la superfície del llenç. No s'ha emprat ni una sola línia que una dos punts en la realització d'aquestes obres, perquè la línia és per als autors una barrera que trencaria l'equilibri i la proporció que les manté. El seu aspecte eteri ens mostra un instant de composició o de descomposició de la forma humana, com a part de l'estar transitori que representa l'evolució. En l'època del reconeixement facial, de la sobreexposició constant, de l'algorisme que assigna identitat, els Miaz Brothers proposen una inversió estètica i ètica. Enfront de la lògica de la vigilància, concedeixen a les seves figures un valuós anonimat, una fugida visual que desarma qualsevol intent de classificació. La seva no és una pintura que afirma, sinó que dissol. No busca confirmar el real, sinó obrir esquerdes en la seva percepció, generant un camp visual d'incertesa activa. Cada obra esdevé un exercici perceptiu: no és el que es veu, sinó el que un està disposat a imaginar, recordar o fins i tot malinterpretar. I en aquesta possibilitat d'error, de dubte, resideix per als artistes el gest més profundament humà. Perquè L’immagine che aspetta no imposa una lectura; sinó que exigeix la nostra participació com a coautors de sentit. La seva proposta neix d'una comprensió profunda de la imatge com a camp de transformació. Parteixen d'una idea senzilla però poderosa: tot està en trànsit. El que veiem, la qual cosa creem, la qual cosa som. Les seves obres no són representacions estàtiques, sinó moments detinguts en un procés constant d'aparició i desaparició. En aquest sentit, els seus retrats no retraten cossos, sinó estats de consciència. L'exposició és també una declaració d'intencions enfront d'una època saturada d'estímuls immediats. Enfront del soroll de l'evident, aquests germans ens conviden a una mirada lenta, a una contemplació que no busca certeses, sinó preguntes. En les seves imatges, l'humà no és una forma tancada, sinó la possibilitat de veure's a un mateix sense la tirania del definit. En aquest espai de boira simbòlica, de petjades sense origen, la pintura es torna un acte de resistència: no a través del crit, sinó del murmuri. No per acumulació, sinó per sostracció. Una revolució visual que no necessita escenografia, perquè ocorre en l'íntim. Perquè succeeix, sense parenceria, en qui mira. Fer alguna cosa revolucionari sense que ho sembli no és senzill. El treball de Miaz Brothers representa una revolució en el terreny de les emocions. La química de les seves obres amb qui les observa activa ressorts possiblement adormits. El moment de despreniment de la matèria plasmat en elles s'emmarca en la reflexió que sustenta la tesi dels artistes sobre la necessitat de realitzar un exercici d'alliberament en aquest món carregat d'estímuls subjectes al sòlid, en una societat massa lligada a l'aprehensió dels objectes, en uns individus que han condicionat la seva idea de felicitat a la de possessió en tots els terrenys del vital, també en el terreny de les emocions. Les obres que formen part d'aquesta exposició són una formalització de la liviandad d'aquells que han aconseguit viure lleugers d'equipatge, aliens als lligams del materialisme crònic que ha definit una deriva global que en l'actualitat mostra alguns dels seus pitjors efectes. El que ve dient-se crisi és, en realitat, un signe d'esgotament dels principis bàsics de la ideologia que en les últimes dècades s'ha manifestat d'un mode dominant. Allò que pren forma és només la representació de les nostres idees i creences, està a la nostra disposició la capacitat, també la possibilitat, de construir una altra realitat sobre la base de noves idees i formes no mediades d'aproximar-se a la comprensió dels fets. Situats en el punt transicional de les obres de Miaz Brothers, l'individu té al seu abast l'oportunitat d'autorevolucionar-se, perquè és aquesta i no una altra la revolució que està esdevenint, fins a transformar radical i serenament l'essència del que hem conegut.