Cristina de Middel proposa en Cataratas una reflexió crítica sobre el mode en què veiem —o creem veure— el món, particularment en relació amb Àfrica. Una cataracta ennuvola la visió, difumina els contorns i converteix la mirada en un acte incert. En un present saturat d'imatges, on la fotografia ha perdut la seva aura de veritat per a navegar entre la sobreexposició i la sospita, de Middel aposta per assumir el desenfocament com a part del procés creatiu.

L'exposició s'articula a través d'una selecció d'obres de diferents sèries emblemàtiques de l'artista —The Afronauts, Midnight at the Crossroads, Funmilayo, Mirador i This is What Hatred Did— que qüestionen els imaginaris colonials, els relats mediàtics hegemònics i els estereotips que històricament han encotillat la representació del continent africà.

Lluny d'oferir respostes tancades, aquestes imatges funcionen com a gestos fragmentaris, preguntes visuals obertes que assenyalen els límits de la nostra perspectiva. La “cataracta” del títol al·ludeix tant a l'opacitat cultural com al torrent incessant d'imatges que condiciona la nostra percepció. En aquest context, acceptar aquest límit es converteix en el primer pas per a mirar —i comprendre— d'una altra manera.

Iván Forcadell se situa entre l'autobiogràfic, el rural i el simbòlicament quotidià en "No título".

Lluny d'oferir un eix temàtic tancat, l'exposició es construeix com una invitació oberta a l'espectador. El propi artista el defineix com un espai sense un centre fix, on caben la tradició, el camp, la natura, el folklore, la comunitat, la vida i la mort. Elements que, més que conceptes intel·lectuals, formen part essencial de la seva biografia emocional i del seu univers estètic.

Forcadell proposa una mirada lliure d'etiquetes curatorials, apostant per una experiència directa i intuïtiva amb l'obra. En lloc d'imposar una lectura, No título suggereix que cada visitant completi el buit del nom amb les seves pròpies associacions, afectes i records. L'exposició es converteix així en un camp fèrtil per a la interpretació, on el personal es barreja amb el col·lectiu, i el popular amb el poètic.